BALL PARLAT - ACTE SACRAMENTAL

Tradicionalment el nostre ball ha mantingut sempre els parlaments i “versos”,
cosa que fa que el puguem qualificar, com ja s’ha fet constar, de Ball amb Parlaments
per ser el text només un suport de l’espectacle, però no la base d’aquest, tot i que hi
juga un paper prou important.

Si bé és cert que els diferents personatges entre passada i passada reciten els
seus parlaments, sostenen diàlegs i desenvolupen una acció, aquesta va
acompanyada sempre de la música d’un toc específic i d’una coreografia
característica.

Els “Versos”, forma amb què d’antic es denomina la part parlada del ball, han
estat des de sempre element essencial de l’actuació.

Existeixen clarament dues parts ben diferenciades:
-Una primera en català, el què coneixem com a Versos, que aplega tota una
colla de composicions versades que cada diable recita tot presentant-se davant del
cap del ball, en Lucífer. Aquestes produccions són de tipus satíric i les primeres
referències ja les trobem a les primeries del segle XIX, després de la Guerra del
Francès; una mostra és aquest fragment recollit de viva veu l’estiu de 1980, d’en Josep
Domingo, fill del mític “Sebastiano”:

“Tots els de França entera
Ja senteren amb els catalans
Perquè s’han cagat a les calces
Perquè en son uns sis cortans
Visca la Diablessa
I les banyes del Chabran.”

A títol orientatiu, són versos compostos de 7 i 8 síl·labes, on la rima sol ser
consonant; comença amb un primer vers de presentació, seguit de diverses estrofes
desenvolupant la sàtira, i acaben amb una estrofa final que acostuma a repetir-se amb
lleus variants: “Diables sóc d’aquest ball, diables sóc i seré. (ex. Visca la Diablessa i
les banyes d’en Lucífer).”

-En quant a la segona part, és en castellà, també versada i que actualment
anomenem Acte Sacramental. Aquesta ja té més representació teatral i es diferencia
de la catalana perquè aquí ja no es reciten monòlegs, sinó que els personatges
sostenen diàlegs i desenvolupen una acció.
Històricament les dues formes anaven juntes. Primer es recitaven els versos en
català i tot seguit de la representació en castellà, escenificant la lluita del bé i el mal
entre els Diables i el Miquel i l’Àngel. En acabar, sent derrotats els Diables, feien un
cercle amb la Diablessa al mig encenent una carretilla i seguint amb la Carretillada.
Actualment, però, les tres parts estan ben diferenciades i es representen en actes
diferents.

Cal tenir en compte que les composicions en temps històric (versos i acte
sacramental), no eren escriturats, sinó que es conservaren oralment entre els
components del ball, d’una colla a l’altre; de tal forma que cada un dels components li
era assignat un paper concret i determinat, que s’aprenia de memòria amb el “vers”
corresponent, fent durar el paper que sortia en el ball el mateix paper. D’aquí per
exemple que el 1887 trobem un subjecte amb el renom de “Borrón”, ja que durant anys
representà aquest paper en el ball. A més cal afegir un altre factor prou important en la
transmissió oral dels versos. És l’elevat grau d’analfabetisme existent entre les classes
populars que integraven els balls. Com a mostra, i pel que fa als Diables, sabem que
els tres membres més destacats del Ball històric, en Pau “Ravell, el “Borron”, i en
“Sebastiano”, no sabien llegir ni escriure. Per tant l’únic mitjà existent per transmetre
els versos i parlaments era la tradició oral.

D’aquesta forma de transmissió n’han resultat moltes variants, unes
d’involuntàries, altres intercalades intencionalment; això fa difícil esbrinar-ne el text
primitiu. Així doncs, en certs casos trobem que les composicions versades és el
resultat de la barreja de dues parcialment recordades.

L’origen del nostre Ball Parlat no es pot datar amb exactitud. No obstant això, el
fet que sigui part en català i part en castellà, i que s’hagi anat transmetent oralment,
ens parla de la seva antiguitat. La versió que es representa actualment va ser recollida
oralment dels vells diables en la reestructuració de la colla l’any 1948. I aquests ja
l’havien aprés l’any 1933 de la colla del 1906.

Cal destacar també, la variant penedesenca del nostre ball i que durant els
segles XVIII i XIX hi havia altres colles entre l’Alt i Baix Penedès, Garraf i Camp de
Tarragona; d’aquí veiem, que estudiant altres balls parlats de colles properes, la versió
vendrellenca del ball parlat coincideix extraordinàriament amb la versió que va recollir,
a finals del segle XIX, Claudi Mas i Jornet (1895) a Vilafranca, i també té molt punts en
comú amb la que es va recollir el 1907 a l’Arboç o amb la versió que representen a
Sant Quintí de Mediona.