ORÍGENS

L’origen dels balls parlats és incert i arriscat de precisar però sembla que
deriven del teatre medieval de carrer.
Bàsicament, la via de transmissió del ball popular, és a dir: balls parlats o amb
parlaments, danses, etc., ha estat la via oral; així doncs, és lògic, que en aquest
traspàs hagin arribat alterats respecte a la seva versió original.
Pel que fa al Ball de Diables, malgrat se’l reconeix popularment com a "ball", de
fet cal considerar-lo un entremès, ja que aquest tipus d’actuació es feia entre plat i plat
en els àpats de la noblesa a l'Edat Mitja.

La síntesis del Ball de Diables és una representació teatral de la lluita del Bé
contra el Mal. El seu context escènic també va ser utilitzat, principalment per les festes
de Corpus, a les processons eclesiàstiques com a acompanyament per donar un
aspecte més cerimoniós i espectacular. A la fi, els diables, diablots o dimonis
desfilaven capdavanters a la comitiva per anunciar la seva arribada amb aldarulls de
tota mena; de forma estrepitosa i sorollosa, apartaven el públic assistent obrint pas a la
processó.

De tota manera trobem la figura del diable o diablot en l’origen de tots els balls
parlats. És un personatge que no té a veure amb l’obra que es representa, però que es
posa pel mig i fa riure amb les seves cabrioles. Al final de l’obra diu uns versots satírics
relacionats amb la vida política o pública de la població on es representa, i que tothom
espera amb delit.
Aquest podria haver estat l’origen del ball de diables. Partint d’un personatge
que cada cop va prendre més protagonisme, i que va arribar a superar l’expectativa de
l’obra original, quedà la part del diable com la més popular.
La primera notícia escrita sobre un Ball de Diables, segons Joan Amades, data
de l’any 1150. L’acte va ésser representat en el banquet del casament del comte de
Barcelona, Ramon Berenguer IV amb la princesa Peronella, filla del rei d'Aragó i
Catalunya.

La crònica ens diu que representava la lluita d’uns dimonis, dirigits per Llucifer,
contra l'Arcàngel Sant Miquel i una colla d’àngels.
La segona referència escrita que coneixem, citada en el Llibre de Solemnitats
de Barcelona, és per les festes de 1423 rememorant la vinguda a Barcelona del rei
Alfons V d'Aragó, procedent de Nàpols.
També a Cervera hi participen els diables per les festes de Corpus de l’any
1426. (actualment s’ha trobat un escrit del 1411). Altre cop a Barcelona, amb motiu de
l’arribada del duc de Calàbria al setembre de 1467, s’organitzen unes festes on els
diables també van ser-hi presents.
A principis del segle XV, a les processons del Corpus de Barcelona, es
clausurava la comitiva amb un entremès, format per una colla d’àngels i una altra de
diables.

Així mateix hi ha documentació que acredita actuacions o bé sortides de les
colles de diables a molts indrets de Catalunya. Cal considerar però, tenen en la
majoria dels cassos antecedents que no s’han pogut documentat fins a l’actualitat.
En la tradició del Ball de Diables es poden diferenciar tres èpoques. En un
primer període, des de principi del segle XV fins a la fi de la invasió francesa a l’any
1814, el ball, va ser induït fonamentalment per un caire eclesiàstic, ja fossin
processons, diades o festivals de Corpus, i també per aspectes polítics o estatals, tal
com s’ha anomenat en el capítol anterior.

Una segona fase abraçaria des de finals de la guerra del francès fins a mitjans
del segle XX. En aquest segon moment, els balls de diables amplien les seves sortides
a esdeveniments civils com festes majors i carnestoltes, tot i que continuen assistint
als actes polític-religiosos que els donaren origen.

Durant aquest període hi ha antecedents de l’aparició dels nous grups o colles
de diables com: el 1850 a Terrassa, 1861 a Riudoms, 1865 a Hostafranc i 1869 a
Porrera. Amb el curs del temps algunes d’aquestes colles s’han esvaït per sempre i
d’altres han reaparegut després de més d’un segle d’eclipsi des de la seva formació.
Durant els anys que segueixen i fins les primeres recuperacions que culminen
cap a 1978, cal parlar de dos moments. En un primer moment que aniria dels anys vint
fins a la Guerra Civil, la tradició del ball de diables es va conservar per inèrcia i poc a
poc anava decaient. En acabar la guerra, i malgrat els antagonismes, ja fossin
personals, polítics o religiosos, s’inicià un segon període amb la reposició del ball dins
la recuperació global de les festes a finals dels setanta.

El tercer període s’inicia en la dècada dels anys vuitanta i coincideix amb

l’època de reivindicació i recuperació de les antigues festes populars, arreu de
Catalunya. L’ànim en la recerca i l’estudi de les tradicions popular, afavorida per les
administracions locals, fomenta la creació de nous grups dinamitzadors, donant a la
festa pública de carrer un protagonisme cultural i social quasi bé perdut fins aleshores.