HISTÒRIA

Per esbrinar quelcom del nostre passat en aquest aspecte s’ha fet un buidat de
les fonts documentals existents, tot aportant una visió global de la vida folklòrica
vendrellenca al llarg dels segles XVII i XVIII.
Després d’una exhaustiva recerca hem de dir, certament, que son poques, tot i
que reiterades en el temps, les dades aplegades. Aquest fenomen ve sens dubte
motivat per les escasses referències que es donen d’aquest tipus de diversions
populars en segles passats.
Si ens centrem en el cas de l’origen del Ball cal destacar la dada que apareix
en les cròniques de 1460, per la processó de Corpus, un ball anomenat "Diablura". En
aquesta actuació teatral, representada enmig d’una plaça, els components del ball
duien camals, picarols i carotes. En referència als balls, la confraria del Santíssim
Sagrament menciona en el llibre de comptes els cost invertit en pólvora i en els
músics.
En un article al setmanari local “Lo Vendrellench” núm.409 de 26 de juliol de
l’any 1900, i que signa en Jaume Serra i Iglesias, secretari de l’Ajuntament vendrellenc
a les darreries de segle, reprodueix i comenta tota una colla de dades trobades en un
llibre de comptes municipal de mitjans del segle XV; sense dir-nos, però, la vila o ciutat
a què pertanyen, tot volent donar a l’article un caire genèric i penedesenc, com bé fa
constar en el títol “Las Festas del Corpus en l’Antich Panadés”. Per creure-ho d’interès
per esbrinar l’origen i el procés evolutiu de la comparsa, passem a reproduir-ne alguns
fragments.
(Es pot trobar l’exemplar del diari digitalitzat al següent link)
mdc2.cbuc.cat/cdm/compoundobject/collection/vendllench/id/454/rec/4
Figureuvos las nostras festas majors d' avuy ab tota sa
animació y ab la bellugadissa dels populars ballscornparsas
treyeune lo que la civilisació actual los hi ha
donat y afegiuhi las funcions religiosas propias d' aqueli
dia, molt méss espléndidas y de major importancia que
en los temps corrents y os hauríeu format una idea
aproximada de la antita festa del Corpus, que era
allavors la verdadera festa major d' aquests pobles.
Entremesos y jutqlars que donavan representacións
públicas, tuis com en la centuria xv s' estilavan, jochs,
alimaries, danças, cóssos, tot lo que en aquell temps
feya la delicia del poble surtía á relluhir. Animada debía
ésser la festa, quan ne deyan la bullicja del Sant
Saqrament!
Pera fervos capassos del entussiasme ah que’ls nostres
antepassats celebravan aquesta tan gran diada, llegin la
següent crida publicada el 3 de ,juny de 1450, com cada any solía publicarse en un deis pobles
d' aquesta regió á fi de que tots los vehins se preparessin pera obsequiar degudament á sa
Divina Magestat:
(…)D' un llibre de comptes municipals d' aquella época n' extrayén los següents, que per sí sols
donan una bona idea de lo que eran aquells festetjos.
“Item á 22 de dit mes de maig, 21 ls. 9 sous me retinclih per altras tantas que m’han manadas
per los consellers, ço es 2 lls. 11 sous per 14 dotzenes quels grossos y xichs á micer hieronim
sant just, 12 Sous á micer Joli per 24 camnals de cascavells, 6 sous per los caps dels
diables y masqueres del hermità y eschola (1), 1 lI. 4 sous per lo refrescar de 17 turchs, (2) 10
lIs per lo lloguer dels jutglars que eran los hotges y sos companions, 1 lIra. 4 sous per la
despesa de dits jutglars, 2 Sous an en Joan Bruja per adobar la graella, que tot se despengue
per festivar la festa del Sant Sagrament dia de Corpus...”
(…)Tenim, donchs, que en la centuria XV existían la Turquia, los Caballs cotonés, la Diablura y
lo Drach. Comparém aquestos entremesos ab lo ball de Moros y Cristians, los Diables, los
Gaballets y lo Drach de la nostra centuria, y digaume si en la escencia no son los mateixos.
Be es veritat que la Diablura antiga, no contentantse ab ballar per los carrers de la població,
feya las sevas evolucións en un improvisat escenari que s' aixecava al mitx de la plassa ab lo
nom de Castell del infern, segons veyém en un document d' aquell temps; pero en cambi
disparava cohets, com avuy ho fan los Diables, y no en poca cantitat.
També`s diferenciavan la Diablura del ball de Diables y la Turquia del de Moros y Cristians ab
la indumentaria, puig uns y altres gastavan camalls de cascabells com los que encara gastan
los bastoners d' avuy. Segóns se desprén dels comptes copiats, los diables portavan,
ademés, caps postissos, lo qual avuy no s'estila.
Fent una mica de recapitulació podem veure doncs que ja en el segle XV “La
Diablura” té totes les notes més característiques de l’actual ball. En primer lloc el nom
s’aproxima ja molt a la denominació actual, ja que fa referència directa al diable com a
protagonista de la representació. En segon lloc, per disparar i calar cotes pels carrers.
En tercer lloc, per fer representacions en un escenari, la qual cosa comporta una
activitat teatral o dramàtica conseqüent amb una possible música d’acompanyament,
“a Joan Mata per sonar lo tabal, un real”, com bé consta en el llibre de comptes.
A part, també hi ha diferències notables amb l’actual ball. La principal és la
indumentària o robes que vestien, ja que anaven guarnits, segons es desprèn dels
comptes, amb camalls de cascabells, a més de portar els caps postizos com a
màscares.
La segona diferència és, sens dubte, l’existència de dos personatges ben
curiosos i inèdits, com són l’Ermità i l’Escolà, els quals també anaven equipats amb la
corresponent màscara, que contribuïen en les representacions que feien en el “castell
de l’Infern”, com faconstar en Serra, en una nota a peu de pàgina.
Al llarg el segle XVIII, en diversos comentaris en ell llibre de visites Pastorals i
en el fons de l’Arxiu Parroquial trobem els primers documents on hi consten diversos
comentaris de "balls", tot i que sense especificar quins, i també en els llibres de
comptes hi consta gastos i referències de la pólvora.
En el “Llibre de Celebracions de Misses i Aniversaris 1720-1737”, on hi figura la
transcripció que féu Mn. Anton Ferrer (Rector del 1716 a 1759) de l’acord que figurava
en el “Llibre de Delibercions del Consell” de la nostra vila, i en el qual es constitueix el
“vot” de la festa anyal a Sant Isidre, hi surt la primera i generica referència a
l’organització de balls, d’on es desprèn que ja l’any 1679 sortien i es coneixien a la
nostra vila els balls i comparses per les festes de la Confraria més assenyalades.
Vuy que constam a 2 del mes de abril 1679, dia de la Pasqua de Resurreció del
Senyor, convocat i congregat lo concell general de 36 persones (...) pagara de diners dels
emoluments de dita vila lo lloguer dels Menestrils y la caritat del sermo y que los administradors
de la confraria, se hajen de cuydar de fer lo demes se ha de menester per la celebració de dita
festa de diner de la confraria y tots los gastos; ques faran llavats de taula, coques, y balls”
En el “Llibre Primer de les Confraries” de 1660 a 1724, i un any després d’haver
votat la festa a Sant Isidre i de la primera referència dels balls, la confraria del
Santíssim Sagrament detalla en l’estat de comptes d’aquest 1680 la primera referència
a la pòlvora:
“y a gastat ab polvora y gasto dels musichs vint y sinch sous (...) per lo gasto dels
musichs, lo dia de S. Isidro y del Corpus.”
Aquesta precària dada, dóna testimoni de l’existència, ja a les darreries del
segle XVII, d’una certa activitat pirotècnica en la nostra vila lligada a les festes de
confraria.
De nou, en un recull de les notes trobades en un llibre d’apuntacions de Ramon
Mata, en Jaume Ramon i Vidales (“Vendrell Històric, pàg.112) on es narra les festes
de benedicció del nou temple parroquial, la pirotècnia és un element important en la
festa. L’autor mateix ens indica que els punts suspensiu en la narració indiquen que en
l’original el paper llastimosament hi és menjat, havent-se perdut per sempre els altres
actes de caire festiu i popular a celebrar.
“Lo dia 25 de agost de 1739, feu una pedregada en dita vila del Vendrell (...) I a la vista
de tan gran calamitat se suspengueren las festas que estavan preparades per la benedicció de
dita iglesia, pues havia...cuets boladors, de corda y rodas... cobla de balls, y ab tot això...mes
no obstant... se feu la benedicció”
Any rera any els administradors donaven compte de la seva gestió davant del
Rector-Arxiprest, presentat els rebut i comptes, gairebé sempre englobats sense
particularitzar-ne les partides, llevat d’algun any en què se n’especifica alguna. A tall
d’exemple, l’any 1751 hi llegim:
“ha gastat ab sera 20 lliuras, 4 sous, 1 diner.
Ha gastat ab ventalls 10 lliures, 17 sous, 2 diners.
Ha gasta ab polvora –lliures, 17 sous”
En el llibre d’Administració de santa Anna, serà l’any 1774 en què trobarem de
nou referències, ara ja més concretes, de diners gastats en la part pirotècnica de la
festa:
“Joan Baldris, Escribà, ha replegat ab tot 14 lliures, 16 sous. Lo dit ha gastat per rodas
y coets 10 lliures, 2 sous, 6 diners”
L’última referència que trobem destinada a l’adquisició de “coets”, o pólvora, al
segle XVIIII és l’any 1784, en què la Confraria de la Sagrisitia o de Sant Salvador va
gastar segons consta en la “Llibreta de las entradas y aixideas de la Festa Major de
Sant Salvador”:
“se han comprat per la festa deu lliuras de polvora al preu de 3 lliuras, 15 sous”
I més endavant fa constar:
“se han venut a Pera Minguella dos lliuras de polvora per 15 sous”
També en els comptes apareix una partida en la qual figuren de nou les
“Dansas” amb 19 lliures, 4 sous i 3 diners, però tampoc ens concreta res respecte a
les danses que sortien.
Entre els actes a destacar de la festa d’aquell any assenyalem, en primer lloc,
l’aparició de les Matinades, la il·luminació del campanar amb “candeles de ceu” i la
il·luminació de la petxina de l’absis del temple amb “grazols” d’oli.
La informació d’aquesta Festa Major serà la darrera dada que podem aportar
sobre la presència dels balls i comparses populars en el segle XVIII; caldrà esperar
l’adveniment del nou segle per clarificar alguns interrogants fins ara plantejats.
Iniciant-nos ja en el segle XIX, la vida social vindrà marcada per la invasió
francesa que durà el país a sis anys de guerres (1808-1814). Passat aquests anys les
confraries es van refent poc a poc i l’any 1833 ja trobem als comptes de l’Administració
de Santa Anna un comentari interessant de la festa:
“aplegaren 125 duros y 15 pesetes, feren unes sacras noves 11 duros. La resta es
gasta ab sera, una grossa festa que feren castell de foch y varios valls, y se gasta tota la se
ha escrita partida”
D’aquestes festes cal destacar que el 1833 és el primer any en què apareix
documentalment el “castell de fochs” en els comptes de Santa Anna.
També novament s’anomenen els balls, “varios valls”. En aquesta època és
corrent trobar la grafia “vall” per referir-se als balls i comparses de carrer, ja que els
balls públics eren denominats i coneguts popularment pel mot “sarau”.
Durant els anys 1833-1840 les festes tornen a ser migrades pels estralls de la
Primera Guerra Carlina. Cal afegir-hi la forta crisi que pateix la Confraria, la mala
situació econòmica i social, les guerres constants i el factor de desinterès humà.

No és fins al 22 de juny de 1845 que, en un article publicat al Diario de
Barcelona, es tenen les primeres dades del ball pròpiament dit. L’articulista anomena
el ball de diables, entre molts altres, per la seva participació en les cercaviles i
processons de la Festa Major. En el curs del segle XIX diverses publicacions de
premsa (Diari de Barcelona, Diari de Reus, Diari de Vilanova, entre altres) divulguen
actuacions del Ball de Diables a la Festa Major.
Arribats doncs al 1845, darrer any en què l’Administració de Santa Anna dóna
comptes al Rector de la Parròquia, en trobem la primera notícia detallada dels actes de
la Festa Major.
El “Diario de Barcelona” del 22 de juliol de 1845, publicà un article del corresponsal
vendrellenc anunciant el programa de la festa:
“La villa del Vendrel celebra el 26 del actual con regocijos públicos la fiesta de Santa
Ana, su ínclita Patrona.
El 25 por la tarde empezaran a recorrer las calles los bailes y danzas propios del país,
como son el de los diablos, el de los valencianos, el de los palitroques, el de los malcasados,
el de San Isidro, moigiganga, etc.(...) I por ultimo se disparara un gran castillo de fuego.
El 26 seguiran los mismos bailes y danzas (...) por la tarde habrá procesión (...)
El 27 seguiran las funciones religiosas, baile público tarde y noche y en la plaza los
diablos ejecutaran por ultima vez sus sorprendentes y traviesos juegos.”
Així ens presentaven la Festa d’aquell 1845 on ara sí hi apareixen ja
anomenats tota una corrua de balls “propios del país”, se n’anomenen un total de sis i
encara hi apareix el “etc.”
Pel que fa al Ball de Diables, és el primer a ésser anomenat i per l’especial
menció que en fa el cronista cal destacar l’últim paràgraf transcrit: “de noche y en la
plaza los diablos ejecutaran por ultima vez los sorprendentes y traviesos juegos”. Pel
que sembla desprendre’s d’aquestes paraules que el corresponsal ja havia vist amb
anterioritat l’espectacle nocturn dels nostres diables. També es possible que aquests
“sorprendentes y traviesos juegos” nocturns a la Plaça Vella podrien definir la
tradicional Carretillada.
L’any següent, el 1846, també al “Diario de Barcelona” del 30 de juliol, publica
un ampli comentari de la nostra festa gran:
“La villa del Vendrell ha celebrado con nuevos regocijos la memoria de su Patrona
Santa Ana. En la tarde del 25 se hizo la procesión trasladando la nueva imagen de la Santa a
la Iglesia. Iba precedida de nueve diferentes bailes al estilo del país como el de los
montañeses, el de los pastores, el de los malcasados, el de la Rosaura, el de los bastoncillos a
paloteo, el de los diablos, la mojiganga y el célebre y faborito en el campo de Tarragona de los
valencianos, todos con músicos. A las diez de la noche se dispararon varios fuegos artificales y
un gran castillo, calculèndose màs de catorce mil personas que asistieron a este espectaculo.
Amaneció el domingo día de Santa Ana, y todas las músicas y bailes recorrían las calles
felicitando a los vecinos.(...) Por la tarde hubo segunda procesión más lucida que la
primera.”(...)
Dia 27- “al volver la imagen de la Santa a casa del Sr. Administrador, el baile de
diablos disparó algunos centenares de cohetes y el de la mogiganga se distinguió con
hermosos grupos que formaban alusiones a la Passión de Nuestro Señor Jesucristo.”
Cal assenyalar que si l’any anterior els “sorprendentes y traviesos juegos”
podrien fer pensar en la Carretillada, aquest any encara ens ho fa pensar més “el baile
de diablos disparó algunos centenares de cohetes”,
També ens fa constar el cronista: “no podemos menos que notar que la nueva
imagen de Santa Ana y los fuegos artificiales (...) son construidos en la propia villa del
Vendrell por un joven cubero...” Aquest no és l’altre que el jove Joan Toldrà i Fàbregas
“Matines”, que als seus 35 anys ja era un experimentat artífex en aquest camp. En
“Matines” va aconseguir reconeguda fama entre els anys 1840 i 1880, presentant a
Barcelona, l’any 1842 i per primer cop a Espanya, els focs de colors durant les festes
que la capital dedicà al a Regent Mª Cristina de Borbó.
A més sembla que era l’encarregat de fer les famoses carretilles del Ball de
Diables vendrellenc, com ens ho explica en Josep Aixalà i Casellas (1860-1950) en el
seu llibre “L’aigua de Santa Tecla” (El Vendrell, 1933, pàg.9): “A casa del Matines, que
tantost feia carretilles per al ball de Diables com voladors i castells de focs, s’hi entrava per
una tenda....”
El nostre Ball de Diables, està doncs en plena i espectacular activitat en els
primers lustres del segle; activitat que té una continuada presència en la diada de
Santa Anna i que tan sols és destorbada per la Segona Guerra Carlina, coneguda com
la “Guerra dels Matiners” (1846-1848). No tenim cap dada d’aquest període, suposem
que per l’estat anòmal del país no se celebraren festes, com va passar durant la
primera.